dimarts, 11 de gener de 2011

ARTICLE INTERESANT PER A LLEGIR

COM SER MARE I NO MORIR EN L'INTENT

Tinc un fill menut i per això cada dia vaig al parc perquè ell, es socialitze. La paraula és mot bonica, però simplement vol dir que aprenga a estar amb altra gent respectant les normes socials, és a dir: callar quan parlen els altres, fer servir les papereres, guardar el torn per a pujar als gronxadors...
Mentre tinc cura del meu fill, observe tot el que passa al meu voltant: iaies desesperades darrere d’uns néts i nétes que no els fan cas; mares que es despisten xarrant; mares que tenen por de què el seu fill jugue perquè es pot fer mal; mares que deixen els xiquets amb les amigues i se’n van a fer altres coses; mares i xiquets que no utilitzen les papereres; xiquets i xiquetes que insulten a altres; xiquets que es barallen; nens i nenes que descriminen els companys i les companyes de classe perquè són d’una altra raça, perquè estan més grossets o perquè no tenen les polseres de moda... i em pregunte cap on anem?
Estic estudiant magisteri amb molta il•lusió. De més jove no vaig voler estudiar i em vaig posar a treballar i ara, amb 36 anys i un fill, he decidit posar-me les piles. Però quan torne del parc i –després d’atendre el meu fill: fer amb ell els deures, vigilar com es dutxa i fer-li el sopar– em pose a fer els treballs o a estudiar sent tristor i por. Què farem amb eixos xiquets i, especialment, amb eixos pares?
Els valors com el respecte, la no discriminació, la llibertat d’expressió... s’estan perden i com sempre la culpa és de l’escola. Quan un xiquet o xiqueta li diu a un altre “Tu no jugues perquè eres moro” és perquè a algun lloc ha escoltat comentaris racistes, quan una xiqueta li diu a una altra: “tu no pots vindre amb nosaltres perquè no tens patins” és perquè algú li ha fet creure que es l´ama de tot i de tots. Els xiquets i les xiquetes no tenen maldat. La maldat la tenim els adults. En l´escola poden ensenyar tots els valors, però això es una feina llarga i costosa. I es necessita la col.laboració de tots: administració, societat i especialment pares i mares.

Abans el model de família que predominava era l’autoritari. Tots hem sentit més d’una vegada: “Quan mon pare deia una cosa això anava a missa”. Ara, aquest model ja no està de moda. De fet sempre s’ha dit que els pares estaven per a educar i els iaios per a malcriar. El problema és que en molts casos els iaios estan suplint el paper dels pares -els motius són molts i tots justificables- i són amb la tercera generació molt permissibles. De fet, els deixen fer tot allò que no han consentit als seus fills.
Ara, predominen altres models ( ho he llegit en un article molt interessant que es diu Família y escuela publicat dins de Cuadernos de pedagogía, nº 378 abril 2008), que tots coneixem encara que no sabríem quin nom posar-los: el sobreprotector, el democraticopermissiu, i el delegant. Anem, poc a poc, a analitzar-los: el delegant - tots l´hem utilitzat alguna vegada i qui diga que no, menteix- consisteix a deixar en mans d’un altre el nostre fill o filla. Açò, de manera ocasional , és convenient perquè tots necessitem desconnectar i tornar a sentir-nos persones individuals i no sols mares o pares (ho sé per experiència). Ara bé, quan es fa sempre i són els iaios i l’escola qui s’ocupen de la seua educació ix el problema: els fills i filles no veuen pares sinó germans. I què fem amb els germans? Discutir, malifetes, jugar... però no acceptem les seues normes.
El sobreprotector -tots ho hem sigut més d´una vegada- són (o som) famílies que estan completament dedicades a resoldre qualsevol problema i a satisfer tot el que el seu fill vulga. Quan hem tingut el nostre fill o filla malalt li hem consentit tot el que ha volgut. De fet hi ha un refrany que diu:“ No siento lo que enfermo sino el regiño que se le quedó”. Ara bé, si això ho fem sempre estem creant xiquets i xiquetes inútils que confien que els seus pares li ho resoldran tot i que ho conseguiran tot independentment del que facen o dels resultats que obtinguen. “ Ho ha suspés tot però anirà a l´excursió perquè si no pobret....”. Hem d’ajudar-lo a créixer però no podem fer-ho per ell. I fer-se gran vol dir integrar-se en una societat on ha de guanyar-se el pa i conviure amb altra gent. Aquesta societat, de vegades, el ferirà però d’altres, el premiarà. Ha d’aprendre dels seues errors.
El democraticopermissiu -sona molt bé i qui no l´haja utilitzat mai que tire la primera pedra- consisteix a prendre les decisions entre tots; però el que passa és que mana un: el fill, i els pares acabem canviant les regles segons la seua conveniència. Els fills no tenen límits.
L’ideal és saber quin model utilitzar en cada cas. L’autoritari, el sobreprotector i el democraticopermissiu genera xiquets i xiquetes inútils. En el primer cas perquè impera la por i no el respecte. Aconseguir que et tinguen por és molt fàcil, guanyar-se el respecte molt difícil. En els altres dos casos, quan el xiquet o la xiqueta arriba a l’escola ha de guanyar-se els privilegis i els mestres els valoren, els posen regles, els exigeixen sacrificis... i ells no estan acostumats a tot açò. Els pares sobreprotectors buscarem ajuda externa, els democràtic permissius criticarem la institució. I els xiquets i xiquetes continuaran sense tindré límits.
Ens hem d’unir escola i família per a recuperar els valors i aconseguir que els xiquets i xiquetes de hui, siguen els bons dirigents del demà. Com ho estàs fent tu? Jo ho faig com puc; amb por, amb dubtes, però “sobretot” amb molt d´amor i buscant ajuda- dels meus pares, dels professors del meu fill, dels llibres...- quan la necessite i sense desprestigiar -davant del meu fill- l’opinió dels altres. Bona sort! La necessitarem.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada